Mardi Graves, espai de creació
Gairebé cada any, el Festival ha impulsat l’estrena (mundial o a França) de composicions per a instruments greus.
« Fata Morgana I »
Fata Morgana fa referència al fenomen físic excepcional provocat per la combinació de miratges a la superfície del mar, les refraccions dels quals fan aparèixer imatges suspeses d’objectes situats per sota de l’horitzó. La Fata Morgana és un fenomen extremadament inestable que normalment només dura uns minuts; quan s’acaba, l’objecte, les dimensions verticals del qual s’havien engrandit, sovint pren proporcions extremadament reduïdes. El nom Fata Morgana ve de l’italià, «la fada Morgana», arran de l’observació d’estranys castells per sobre del mar Mediterrani a l’edat mitjana, entre Itàlia i Sicília. El títol de l’obra denuncia de manera indirecta el projecte de construir una ciutat futurista anomenada NEOM enmig del desert de l’Aràbia Saudita. Neom és un projecte boig: una ciutat flotant sobre el mar Roig, un llac artificial i estacions d’esquí a les muntanyes de l’Hijaz, túnels per travessar les muntanyes del desert i un aeroport amb capacitat per a 100 milions de passatgers l’any. I sobretot THE LINE, una megalòpolis futurista de dues façanes de mirall, en línia recta al llarg de 170 km. Objectiu: 1 milió d’habitants el 2030 i 9 milions el 2045. Amb el sistema que associa notes musicals a lletres de l’alfabet, podreu sentir al llarg de tota la peça el motiu musical NEOM, associat a les lletres N (sol), E (mi), O (la) i M (fa/fa#). L’obra es compon de 4 parts ben diferenciades: les parts 1 i 3, misterioses i d’escriptura lliure, evoquen formes canviants, furtives i difícils de percebre, com la «fata morgana». Les altres dues parts són molt més rítmiques i, pel seu estil, properes al jazz. A la 2a part, l’ambient una mica «lounge» de l’inici, creat pel patró que el contrabaix toca en pizzicato (i que evoca el món dels negocis), es desfà ràpidament per tornar a la forma d’un miratge. La 4a part, com un final ràpid, incorpora un nou instrument, la melòdica, i genera progressivament una tensió rítmica i harmònica que porta a un punt de ruptura. Per acabar, és un retorn a la il·lusió, al miratge, amb el tema de Neom que apareix en filigrana als tres instruments. L’ostinato rítmic és un homenatge a l’inici de «Music for Pieces of Wood» del compositor nord-americà Steve Reich.
« La bestiole exploratrice »
Heus aquí un exemple d’associació de timbres i colors amb «La Bestiole Exploratrice», una mena de curtmetratge musical sobre animals escrit especialment per a Mathieu Salas i Félix Péreira (contrabaix i trombó). Estrena mundial d’aquesta peça amb motiu de l’edició 2025 del festival Mardi Graves. El títol n’és prou explicació metafòrica… Que cadascú s’hi imagini la seva pròpia història mentre l’escolta… Què serà, qui serà, doncs, aquesta «bestioleta»? Potser vosaltres mateixos, gràcies a aquesta sana curiositat que us empenyerà a venir a «explorar» notes musicals mai sentides abans…
« Tyran cruel, aimable dieu… »
Cantata per a baríton fervent i contrabaix «accorte». Aquest amable déu cruel és, naturalment, Cupido. Un baríton fervent és un baríton que mostra un entusiasme ardent; en una paraula: «bullent»! A Mardi Graves coneixem bé el contrabaix de cordes (à cordes). El contrabaix «accorte» és una mica especial: és assenyat, hàbil, complaent, flexible, cortès, amable, alegre i graciós… I el text? Poemes galants, vius i enamorats de Joseph François Édouard de Corsembleu Desmahis, un poeta oblidat, mort als 39 anys el 1761, que vivia a la bonica ciutat de Sully-sur-Loire. Una quarteta ho diu tot sobre els desigs del poeta: «Aimer une coquette, aimer une infidèle, Aimer une volage, aimer une cruelle, Ce sont là des tourments qu’on ne peut exprimer, Mais le plus grand de tous est de ne point aimer.» (Estimar una coqueta, estimar una infidel, estimar una voluble, estimar una cruel: són turments que no es poden expressar, però el més gran de tots és no estimar.) I per què escriure aquesta cantata? Per reunir dos amics entusiastes, bullents, amables, alegres i graciosos: Nicolas Rivenq i Bernard Cazauran.
« Bel Hérault »
El tema principal, exposat pel fagot, està compost sobre les notes la#, mi, re#, la, sol#, mi, fa, segons el vell principi d’atribuir notes a les lletres de l’alfabet a partir de la = A, si = B, do = C, etc. Així: H serà la (# per diferenciar-lo del la següent, que és A… i també perquè m’agrada…), E = mi, R = re (#), A = la, U = sol (#), L = mi, T = fa. Entre diversos passatges ràpids en sisets arribarà una llarga nota tinguda en què cadascun dels 3 instruments tocarà la seva nota més GREU, que servirà de base harmònica per al passatge rítmic següent.
Després s’hi superposarà el tema de l’HERAULT, sempre entretallat per petits passatges ràpids i aviat arrossegat pels cinquets del clarinet baix. Tot seguit apareixeran el ritme del famós BOLERO i jocs sobre l’inici de la seva melodia, amb inversions, retrogradacions… que donaran pas a un plàcid cànon… abans del retorn de l’HERAULT… però… hem arribat a AGDE…
